viernes, 14 de marzo de 2014

XXI Duatló St. Joan de les Abadesses


XXI DUATLÓ DE SANT JOAN DE LES ABADESSES.


Quarts de sis de la matinada del passat nou de Març, Gil, Alex i un servidor, tres... "bojos?",  ja rondàvem les nostres cases apurant un café i revisant tot el material abans de la nostra trobada. 

A les 6 en punt els vaig veure arribar al meu carrer ja  sobre les seves bicis, casc cordat i com sempre un somriure barreja de nervis i satisfacció pel repte que enfrontàvem, la XXI duatló de Sant Joan de les Abadesses.

Un cop les tres bicis dins la furgo i ben lligades, cediem el lloc a l'única animadora que ens acompanyava, Raquel, i  deixàvemlloc al maleter per la seva entranyable gosa, un dogo alemà, la "Nina", que ens acompanyaria en aquesta aventura (almenys fins la línia de sortida).

Dues hores de viatge fins Ripoll, dues hores  que van passar volant entre anècdotes, curses i propósits, i  on vàrem fer paradaobligada per un café, l'últim café a pocs quilòmetres de Sant Joan!!. Només baixar de la furgo, la temperatura ens recorda que no som a casa, el fred  entra als ossos poc a poc, i tenim la primera senyal que allò al que hem vingut no serà fàcil.

L'arribada a Sant Joan desde Ripoll ja és un moment. Imposible perdre's, tot el poble desde l'entrada amb cartells que indiquen on serà la sortida. Un cop estacionats, descarreguem amb certes preses (sense cap necessitat, encara faltava un hora per la sortida), però la combinació de nervis i café comença a ser letal. El dogo alemà, s'espolsa la son mentre observa, alhora i de reüll,com nosaltres unflem rodes, preparem gels, enganxem botes, revisem cascs...-que fan aquests tres? (Es deu preguntar)-Amb el fred que fot!!. 

Una petita i important puntualització de la Raquel, li recorda al Gil que la bota dreta va al pedal dret i la bota esquerra al esquerre, les estava lligant del revés i ni s'adonava!, normal, ja només quedaven quaranta minuts per començar a patir!! 

El pas de control correcte, sense embuts, i ubicació ràpida de cada corredor als boxes. Espai de sobrat entre bicis, i no és resextrany, la participació estava inicialment limitada a 250 participants, pel que sobra lloc per tot arreu.

Escalfament de mitja hora dels tres matiners del Penedès Marítim, poc a poc, ja vindran les preses despres...

I així va ser, sense adonar-nos, ja ens trobàvem sota l'arc unflable i escoltant el nostre cor bategant amb força per les nostres oïdes. Aquella sensació un minut abans de començar a donar-ho tot, que tots els amants de la competició coneixem tant bé, però que mai ens acostumem. Una abraçada final entre nosaltres, un fort cop a l'espatlla i un crit d'ànim precedeix un tret enlaire que dona pas al primer segon del crono oficial, que ens fa saltar endavant, creuar la línia de sortida, cap a un nou repte, contra qualsevol marca imaginària, fins al final!!

Ens esperaven 10 quilòmetres a peu del primer tram.

Primer quilòmetre, plà, asfalt i terra, sense complicacions, però només pasar-lo, pujada sobre un pont romànic que ens dona el primer avís. Baixada i nova pujada asfaltada de quatre-cents metres amb més inclinació encara. Un nou pla, i nova pujada, (això de pujar no s'acaba encara?), doncs sí, per ara, la resta es pla, combinat entre camí de terra i carretera,  i amés baixada fins sis-cents metres abans del pas per la  primera volta, pujada altre cop i recordatori que encara falta una volta més per entrar a la primera transició. Al Gil, ja fa estona que l'he perdut, va per davant, concentrat, no sé on, Alex una mica enrera, però jo soc conscient que he de mesurar forces si vull arribar sencer quan pugi a la bici. La segona volta corrents és un tràmit, ja saps el que ve a cada quilòmetre,i deixes anar una mica el gas. Encara fa fred, però...ja sobren els guants!

Primera entrada en boxes, Gil en 40 min., Alex en 49, jo en 44. Gil!, on vas?, animal!, quaranta minuts en aquell circuit?, això és córrer senyors!

Transició ràpida, i començem el segment de bici. Això comença de veritat.

Els primers deu quilòmetres, ràpids, baixada fins Ripoll, el marcador em dona 45- 50 km/h. Algun relleu em dona per darrera un desconegut, el "gigante verde" diria jo, perquè quan em tocava anar a la seva roda, em semblava anar darrera d'un camió, però com tots els que rondem els 90 kilos, els dos sabíem que quan arribés la pujada aquell moment de glòria tenía hora de caducitat. Aconseguim agafar un pilot que va mes endavant, i les mirades discretes fan pensar que només portem uns quilòmetres i el pitjor estar per arribar. 

I així és, arribar a Ripoll, gir a esquerres i comença la pujada. Vols estirar el plat gran pensant que només es una petita pujada, però quan mires més amunt, veus que allò no s'acaba. I el pensament és col.lectiu, el soroll a l'uníson de tots els plats caient al petit i pinyons pujant es converteix en una orquesta metàl.lica en el silenci d'una carretera de muntanya. Pujada desde el km 12 fins el 16 aproximadament, petit descans de tres quilòmetres més i ataquem el Coll de Canes, del 16 fins el 27. 

Aquí és on veus que la gent està forta. Alguns passen com si anésin amb una moto. Espectacular, la força i l'estil que hi posen.Arribo a la conclusió que per seguir-los cal alguna cosa més que hores sobre la bici, genètica pura.

La pujada és dura, poses tot el que pots però la bici no té més que oferir, ja no queden més pinyons i les cames han de fer la resta. Observo algú canviant roda per punxada, i més d'un aturat agafant-se la cama per una estrabada inoportuna. Quan pregunto si es troba bé, només fa un gest amb la mà dient-me que continui, que el deixi sol. Quan pateixes una estrabada als bessons així, gairebé no pots ni parlar, i l'últim que vols es que et maregin. No queda més remei que pendre-s'ho com una carrera de fons, on la mesura de les forces és l'estratègia més intel.ligent. El mal de cames es ineludible durant onze quilòmetres de pujada contínua que no donen ni un metre de descans. Passat l'avituallament de Vallfogona, queda poc per el primer descens. Només son tresquilòmetres on pots volar literalment com no vigilis la traçada. Aprofito per estirar bessons, que ja començen a passar factura.Acabada aquesta baixada, encarem l'últim ascens de cinc quilòmetres fins el Coll de Santigosa...i que llarg es fa. Quan ja portes uns quants pujant, qualsevol pujada extra, per curta que sigui es fa un mon. Quan comença l'última baixada, veus que ja nomésqueden escasament sis quilòmetres on vols donar-ho tot, però novament el recorregut t'impedeix posar tota la velocitat que voldries, sinó vols acabar al terra.

L'arribada a Sant Joan és sonada per l'ambient que hi ha. El punt neuràlgic de la transició es un bullici on tothom anima a propis i extranys.

Gil, 1h.22 min, Alex 1 h. 34 min, i 1 h. 32 min per mi.

Transició ràpida, bessons al límit, però ja només queda una volta al circuit a peu.

I quina volta.

L'ascens pont romànic es un delícia, comparat amb la següent pujada, on veus corredors caminant, i on tu, fas mans i mànigues per acabar la cursa sense cap estrabada. El pas curt ajuda però fa que el crono es separi més i més de l'objectiu inicial. Els quàdriceps semblen a punt d'explotar, però aguanten..un esforç més, sisplau!

Arribar sencer, acabar!,  es converteix en l'objectiu real.

El tram de baixada fa que la musculatura de les cames treballin de manera excèntrica, i que el dolor creixi, però ja soc més aprop. Una pujada més i ensumo el final.

Quan ja sento els altaveus de la meta, un somriure es dibuixa a la meva cara, això està fet!. Abraçades a la línia d'arribada amb Gil i Alex, tots tres acabem, sencers i contents.

Finalment Gil 2h.27 min, Alex 2h. 56 min, i jo 2h. 40 min. 

Alex aconsegueix trofeu per tercer en la seva categoria. Felicitats campió!, portem trofeu!

Dutxa, recollir material i a pensar en el viatge de tornada. El dogo alemany ens mira aseguda al sol de migdia mentre carreguemles bicis novament a la furgoneta. L'objectiu conseguit, ens fa transmetre-li satisfacció i alegria. Ho perceb i quan ve en busca de la carícia que li regalem, la seva cara bondadosa sembla felicitar-nos novament, a la seva manera. 

-Va Nina!, marxem!, marxem cap a casa

-Ja?-. Sembla preguntar

-Si, queda un llarg viatge, però no pateixis, aviat hi tornem, queda molta temporada per davant..


                                Isaac Idiarte Valls.